El pou dels tres diables

Fa molts anys en una casa anomenada ca n’Homs s’hi estava un matrimoni jove amb un infantó.
Eren temps difícils aquells: guerres contra el sarraí, guerres contra els feudals veïns, pestes, malalties i una desesperant manca de mà d’obra que produïa camps erms i granges desertes.

El pobre pagès de ca n’Homs que havia sembrat els camps de blat cap a finals de la tardor estava molt amoïnat:havia mogut cel i terra cercant ajuda entre amics, veïns i coneguts per poder conrear la collita.Eren els finals del mes de juny i els camps estaven plens a vessar d’espigues generoses, atapeïdes de daurats grans de blat que esperaven la seva recapta.

Un d’aquells matins aparegueren pel camí ral de can Canals tres personatges ben curiosos.
– ” Bon dia, bon home, ens podria donar una mica d’aigua? Arreu per on passem l’aigua és ben salada en aquest indret…”
Mentre bevien i obrien les seves carmanyoles tot fent un mos a l’ombrívol voltant del pou, la muller que els observava, sentí un esglai al cor i corregué a abraçar al seu fillet.
– ” Venim de molt lluny i encara ens queda molt camí per fer. Anem pels masos oferint els nostres serveis a canvi de quelcom que ens vulgueu donar…”
– ” Veiem que té la collita encara per segar… no necessitaria pas un cop de mà? ”

Paraules màgiques! Què deien aquells homes forts, actius i que s’oferien per un no-res?
La muller del pagès li va dir: Espòs meu, deixa’ls marxar, tinc un mal presagi… ja la farem nosaltres la feina, ja farem el què podrem…”
La dona apretava contra el seu pit el petit tot protegint-lo de les mirades dels tres desconeguts.

Aquests van insistir: ” Fem un tracte… ja que la vostra esposa malfia de nosaltres , vós ens encarregueu tres feines. Si a la vesprada no les hem pogut acabar, no ens dóni res i seguirem el nostre camí. Però si les acabem, ha de deixar que ens emportem el què vulguem d’aquest mas”.
El pagès rumiava quines feines els faria fer, però la seva dona li demanava que no ho fes, mentre els tres forasters miraven amb delit el nadó.
Tot d’una el pagès els va manar:
– ” Heu de segar tots els camps, trillar i ventar el gra, recollir-lo al graner, la palla al paller i amb aquest cistell de vímet traieu l’aigua d’aquest pou per regar els camps”.
Que n’era de llest el pagès! Aquest era la feina de deu homes almenys amb trenta jornals! Què es pensaven aquests forasters, que guanyarien la juguesca?

– ” Bé, aquest primera feina ja l’hem acabada, anem per la segona”
Què escoltava! No s’ho podia creure… Aquells forasters ja havien acabat la feina!
El graner era ple a vessar, els pallers amb els seus pals altívols i en el pou ni una gota d’aigua, l’havien deixat sec!
Un tremolor que no podia controlar el sacsejava de dalt a baix i una mena de mà invisible li oprimia el cor sense deixar-lo respirar.
– ” Això és cosa del diable – li deia la seva muller – Ja t’ho deia jo que no hi tractessis amb aquesta gent! ”
– ” Però si és cosa del diable què hem de fer? He acceptat la juguesca i ja no em puc tirar enrera…”

Llavors la dona digué als tres desconeguts: – ” Preneu aquell be negre, mateu-lo i renteu la seva pell allà baix a l’embassada de la riera fins que es torni blanca, però aneu amb compte, que resti sencera! ”
En un tres i no res els forasters desaparegueren amb la pell del be torrent avall camí de l’embassament.

– ” Què farem ara, esposa meva? Què voldran de nosaltres aquests diables? ” – deia el pagès.
– ” El nostre fill, volen el nostre fill, la seva puresa i la seva innocència, és el nostre fill el que es volen emportar de casa ” – va dir la dona.

De sobte, una pell de be blanca com mai l’havien vist i sis ulls àvids, injectats en sang i unes veus fosques i sinistres els deien: – ” La segona feina ja està feta. Vinga la tercera, que tenim pressa per cobrar-nos la penyora! ”

El pobre pagès es va desesperar, però la seva dona els va etzibar: – ” Ja us tinc preparada la darrera feina”
– ” Veieu aquest nadó innocent que tinc als meus braços? Doncs si us voleu emportar quelcom d’aquesta casa… feu-lo gran de seguida! Feu que aprengui la veritat de la vida ara mateix! Feu que es converteixi en adult sense passar per infant, i feu que sigui capaç com el seu pare sense haver après res d’ell! ”

Els tres personatges en escoltar la muller encara es van tornar més diabòliques.
– ” Això no ho podem fer… Això no ens és possible fer-ho…! Muller, ens has vençut ! ”
Llavors la dona els va dir: – ” Doncs si no sou capaços de fer el que la vida ha de fer, marxeu de casa nostra, maleïts! ”

I tal com ho va dir ho van fer: plens de rancúnia i furor, xisclant blasfèmies amb el soroll del tro i la força de la tempesta, els tres diables es van llançar de cap al pou de la casa cercant el camí més recte cap a l’infern. Amb tanta mala sort que amb les banyes van topar amb el sostre de pedres, es va enfonsar i els va caure al damunt tapant-los-hi el camí de l’infern i sepultant-los al fons del pou.

Diuen els vells que coneixen la història del Pou dels Tres Diables que algunes nits d’estiu si hom s’acosta a la boca del pou i escolta amb atenció, encara se senten sorolls i renecs com si algú intentés de treure’s un pes del damunt…

Menú